Xerrada sobre custòdia del territori i conservació de flora amenaçada al Jardí Botànic de València

Emili Laguna és molt que un expert reconegut en conservació de flora amenaçada. Amic, company i estret col·laborador d’Avinença des de la seua creació –des de molt abans, de fet--, Emili i les microreserves, que va posar en marxa i a les què ha dedicat una part important de la seua vida professional, han estat precursors i pioners, a casa nostra, del que ara anomenem custòdia del territori. A les terres valencianes, on va nàixer aquesta iniciativa i on va posar-se en marxa; però també a molts altres territoris d’Espanya i Europa on, des de fa temps, ha anat estenent-se i consolidant-se el seu ús. Amb Emili, persona activa i implicada com poques, hem compartit, des de fa ja molts anys, converses, projectes i inquietuds sobre molts temes; però, sovint, hi ha hagut un que ha destacat sobre els demés: la implicació de la societat (centres d’investigació, associacions, població en general) en la conservació de la flora: on estem, respecte a això, i on caldria que estiguerem. I què podríem fer.

És sobre això que, ahir, ens va parlar Emili. Al Jardí Botànic de València (entitat col·laboradora d’Avinença en aquest acte de la 3ª Setmana), presentat pel seu Director, Antoni Aguilella, i amb menys gent de la que ens haguera agradat. Però amb la seua lucidesa habitual, a partir d’una reflexió general sobre els diferents models d’intervenció pública en la conservació existents en altres països europeus i amb la també habitual profussió de dades i casos pràctics que caracteritzen les seues exposicions. Prenent la flora com a base, Emili Laguna va exposar diversos exemples d’intervenció directa o indirecta d’organismes no governamentals (d’àmbit i característiques també molt variades) en projectes de conservació –entesos en un sentit ampli—que s’han desenvolupat amb èxit en països com França, Xèquia o el Regne Unit, per esmentar-ne alguns; projectes que, a més, han comptat sovint amb la seua participació directa com a assessor o col·laborador.

Al remat, una idea que va quedar remarcada: la intervenció social, ciutadana, privada, en la conservació de la flora, té un paper rellevant en molts països europeus, en contrast amb el model més habitual a casa nostra, i representa una oportunitat per superar algunes de les mancances i limitacions d’aquest model. La custòdia del territori apareix com una metodologia especialment apropiada per avançar en aquesta intervenció, que pot prendre com a base iniciatives existents, com les pròpies microreserves, sobre les que promoure activament l’actuació d’altres entitats cíviques i privades. Exemples d’èxit, en altres països, poden servir també de punt de partida per a noves iniciatives adaptades al nostre context i característiques. I el treball conjunt, la suma d’esforços, com a una de les premisses necessàries per al futur. Un llarg camí, per tant, per seguir avançant en un procés (inevitable, imprescindible) que, en paraules d’Emili, acabe trencant la imatge de que “conservem per al poble... però sense el poble”.

Josep Nebot, President d’Avinença